Josep M. Nuet Martí (1914-1998)
Neix el 5 de gener de 1914 a la vila de Gràcia, a Barcelona. Fa els seus estudis primaris en un col·legi privat modest, però la seva adolescència i joventut es desplega dins l'ambient dels Lluïsos de Gràcia i de la Congregació de l’Oratori.
Seguint la seva inclinació artística, estudia dibuix i pintura a l'Acadèmia Baixas de Barcelona.
De jove va formar part del grup núm. 1 Torras i Bages, de la Federació de Joves Cristians (FJC), on inicià l'amistat amb el Dr. Pere Tarrés, que amb el temps havia de fer-se més forta i més entranyable. A la FJC, va col·laborar en el periòdic «Flama» i en l’equip d’atletisme —la seva especialitat eren les curses de vuit-cents i mil cinc cents metres llisos— que en 1936 va guanyar el Campionat de Catalunya en la categoria de debutants i ell mateix va ser el guanyador del Trofeu Molock’s. La seva carrera atlètica va ser curta perquè aviat esclatà la guerra civil. Tanmateix, va participar com a atleta en alguns equips militars de l’exèrcit de la República, on estava enquadrat.
Quan torna de la guerra, i de la depuració en un camp de concentració franquista a Galícia, a poc a poc recomença la seva activitat artística, amb moltes dificultats i pocs mitjans.
El 22 de juny de 1945 va contraure matrimoni amb M. Mercè Badia i Margarit i passa a viure a l’avinguda de Pedralbes, on tingué el seu estudi, que en aquella època era un racó de món enmig de camps de garrofers. D'aquesta unió en naixeren tres fills: Josep, Roser i Eulàlia.
 |
| Autorretrat (1943). Dibuix a la ploma sobre paper. |
El 22 de juny de 1945 va contraure matrimoni amb M. Mercè Badia i Margarit i passa a viure a l’avinguda de Pedralbes, on tingué el seu estudi, que en aquella època era un racó de món enmig de camps de garrofers. D'aquesta unió en naixeren tres fills: Josep, Roser i Eulàlia.
El treball artístic, que va portar sempre amb una gran honestedat, fora de qualsevol grupet, li va permetre tirar endavant la família no sense dificultats. Va ser un home treballador, que sempre tenia idees noves, honest i amb una consciència recta, generós i confiat en la providència de Déu. Una de les pàgines de l’Evangeli que més apreciava és la que diu: «Guaiteu els lliris boscans: com es fan! No s’escarrassen a filar. I us dic tanmateix que ni Salomó amb tot el seu luxe no es va poder vestir com un d'ell...» (Mt 6, 25-34). La seva confiança en Déu era gran. El Dr. Pere Tarrés, gran amic seu, li deia «l’home de la Providència».
Al llarg dels anys va poder dur a terme una fecunda vida dedicada a exercir el seu carisma, l'art, en gran part religiós. Dedicat principalment a la pintura, principalment era paisatgista, però també pintava amb gran encert les flors, sobretot roses. Va dedicar-se més tard a l'escultura: talla i escultura en pedra, als esmalts, als murals al fresc, esgrafiats.
També s'havia dedicat a l’orfebreria, al gravat, a l’aquarel·la, etc.
Tal com escriu Jaume Aymar: «Així com en les seves obres de temàtica profana hi ha una evolució ben evident cap a un expressionisme de pinzellades vigoroses, en la seva obra religiosa hi ha una línia constant: una tradició serena, mediterrània, quelcom noucentista i primitivista que, a mesura que passen els anys, es va afinant cada vegada més. És com si davant la realitat del món en Josep M. Nuet deixés fluir la seva personalitat desbordant i davant de Déu es recollís i pintés com un monjo, com un pintor d'icones. És l'equilibri entre l’acció i la contemplació en l’artista».
Va rebre el do de poder mantenir una salut molt acceptable que el permetia dibuixar i pintar perfectament fins als seus darrers temps.
Morí el 2 de març de 1998 a Barcelona, a causa d’un càncer que li van detectar poques setmanes abans, voltat de l'afecte i de la companyia de la seva família i dels molts amics que l’estimaven, amb la confiança que estava en mans de Déu.
Una dilatada dedicació a l’art
La seva dedicació a l’art comença abans de la guerra civil, però és després de la contesa que intensifica el seu treball, no sempre fàcil ni recompensat com mereixeria.
La seva dedicació a l’art comença abans de la guerra civil, però és després de la contesa que intensifica el seu treball, no sempre fàcil ni recompensat com mereixeria.
Fa exposicions de pintura a les Galerías Afha i participa en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona el 1942, exposa a la Sala Gaspar i als Lluïsos de Gràcia (retrats a la ploma) el 1943, a la Sala Gaspar el 1944, a les Galeries Pons Llobet el 1947, participa en la I Exposició Representativa de Pintors Barcelonins a l’Amèrica Llatina el 1952, presenta una exposició dedicada a la Mare de Déu a la Sala Grifé & Escoda el 1955 i també exposa en el Centre Excursionista «Els Blaus» el 1970. El 1972-73 exposa també a la galeria Avantguarda d'Andorra i el 1978 a EADA de Barcelona.
Participa en algunes exposicions col·lectives i en concursos, on assoleix diversos premis.
La dedicació especial que té a l’art religiós el porta a decorar moltes esglésies en tots els seus elements —escultures en fusta i en pedra, pintures al fresc, esgrafiats, vidrieres i dissenys d'objectes complementaris—: parròquia de Corró d’Amunt (el Vallès Oriental), parròquia de Guissona (la Segarra), capella a les Borges Blanques (les Garrigues), capella particular a Manresa (el Bages), parròquia de Vallmanya de Pinós (el Solsonès), capella de Sant Iscle de les Feixes (el Vallès Occidental), església dels Franciscans Conventuals a Granollers (el Vallès Oriental), capella de Santa Llúcia a la Catedral de Barcelona, parròquia de Borredà (el Berguedà), ermita del Pla de Corró d’Amunt (el Vallès Oriental), capella particular a Llinars del Vallès (el Vallès Oriental), capella particular a Sant Celoni (el Vallès Oriental), parròquia del Carme de Vic (Osona), parròquia de la Farga de Bebié (el Ripollès), capella del Seminari Menor de Múrcia i capella particular a Begur (el Baix Empordà).
També fa altres obres importants, entre les quals destaquen una petita obra d’art destinada al papa Pius XII (1957), la decoració del panteó dels comtes de Bell-lloc a Sant Andreu del Far (el Vallès Oriental), el monument en pedra als màrtirs de la Federació de Joves Cristians de Catalunya a Montserrat (1962), una figura de Sant Martí de Tours en fusta per a l’església romànica de la Nou de Berguedà, restaurada de poc (1980), una creu processional amb un Crist en boix per a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià (1983) i una altra per a la parròquia de Sant Francesc de Paola, que presideix l’altar major (1984), una creu de terme —la refeta creu d’en Riba— en ferro forjat al santuari de la Mare de Déu de Núria (el Ripollès) dissenyada per ell (1984), dos reliquiaris: del beat Enric d’Ossó, destinat a Roma, el 1989, i de la beata Mercè Prat, en la festa de la beatificació, una arqueta per als sants olis al Cottolengo del Pare Alegre de Barcelona, una imatge de la Mare de Déu de Montserrat en fusta per a l’illa de La Hispaniola (República Dominicana) en el 500 aniversari de la primera missa celebrada al Nou Continent, un bàcul en fusta per al bisbe Joan Carrera, el retaule del santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina (1997) i la Mare de Déu de l’Alegria, patrona dels Centres d'Esplai cristians (1997). Dintre l'orfebreria ha fet una important sèrie de calzes, tres dels quals són a Mèxic.
 |
| Autorretrat (1974). Dibuix a la ploma sobre paper. |
També fa altres obres importants, entre les quals destaquen una petita obra d’art destinada al papa Pius XII (1957), la decoració del panteó dels comtes de Bell-lloc a Sant Andreu del Far (el Vallès Oriental), el monument en pedra als màrtirs de la Federació de Joves Cristians de Catalunya a Montserrat (1962), una figura de Sant Martí de Tours en fusta per a l’església romànica de la Nou de Berguedà, restaurada de poc (1980), una creu processional amb un Crist en boix per a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià (1983) i una altra per a la parròquia de Sant Francesc de Paola, que presideix l’altar major (1984), una creu de terme —la refeta creu d’en Riba— en ferro forjat al santuari de la Mare de Déu de Núria (el Ripollès) dissenyada per ell (1984), dos reliquiaris: del beat Enric d’Ossó, destinat a Roma, el 1989, i de la beata Mercè Prat, en la festa de la beatificació, una arqueta per als sants olis al Cottolengo del Pare Alegre de Barcelona, una imatge de la Mare de Déu de Montserrat en fusta per a l’illa de La Hispaniola (República Dominicana) en el 500 aniversari de la primera missa celebrada al Nou Continent, un bàcul en fusta per al bisbe Joan Carrera, el retaule del santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina (1997) i la Mare de Déu de l’Alegria, patrona dels Centres d'Esplai cristians (1997). Dintre l'orfebreria ha fet una important sèrie de calzes, tres dels quals són a Mèxic.
Paral·lelament a aquestes obres, ha desplegat una gran diversitat de tècniques artístiques: xilografia, linogravat, aquarel·la, escultures en terra cuita i molt especialment els esmalts.